"És impossible dissimular-ho.
La cara que fa delata, a ulls vista, que aquesta nit ha dormit poc. El pare, de
bon matí abans d’anar a la feina, ja s’ha pres un cafè ben carregat, per tal de
deixondir-se, però així i tot els companys no tarden a adonar-se que anit
passada no ha tingut temps per deixar-se caure en els braços de Morfeu.
-
fas mala cara – ha estat la primera
salutació del company.
-
Sí, noi, una mala nit.
-
Que no t’has trobat bé?
-
I ca! La Maria, que aquesta nit ha decidit
que no paga la pena dormir i no ens ha deixat aclucar l’ull.
-
Si que esteu divertits a casa vostra
-
A vegades passen coses d’aquestes, però
sortosament no és gaire sovint.
La conversa no ha anat més
enllà i tots dos s’han cabussat a la feina. El pare reconeix en el seu fur
intern que no va tan llest com altres dies, però que Déu n’hi do. El matí el
tempteja satisfactòriament. Dina amb uns quants companys, parlant de tot i de
res, però a l’hora de les postres li entra una passió de son, i no pot evitar
fer unes quantes capcinades, entre la sorpresa d’alguns comensals i la
comprensió d’altres.
Quan el desperten perquè ja és l’hora de marxar, li
comenten:
-
si que portes son endarrerida
-
ha estat aquesta nit, que la mare no ens
ha deixat dormir
-
la teva mare? Que la tens a casa?
-
Bé, la meva sogra
-
Ah! La sogra rai – fa l’altre – no te
n’has de cuidar tant.
-
Què vols dir?
-
Doncs, que és més feina de la filla que no
pas teva
-
Tu! Que també és la meva mare – salta una
mica indignat
-
Però què dius! Que no ho saps que de mare
només n’hi ha una?
-
Aquesta dita no és ben bé exacte. De
mares, quan et cases, en tens dues.
No és la primera vegada que
es troba amb apreciacions d’aquesta mena, i no pot discrepar-ne més. Malgrat la
son que el segon cafè del dia no ha pogut esbandir del tot, inicia una
apassionada defensa de la seva sogra, que des que es va casar és la seva mare.
Insisteix moltíssim, davant del desconcert del seu company, que no és com si
fos la seva mare, és que en realitat és la seva mare!
-
però, què dius? – protesta l’altre – per
més que vulguis i te l’apreciïs, sempre serà la teva sogra, mai no serà sang de
la seva sang.
-
Falòrnies, això de la sang i el fetge. No
hi crec, en la sang, ni en la dita popular que diu “on no hi ha sang botifarres
no s’hi fan”. El tema s’ha de plantejar en uns altres termes. És l’etern
problema de les bandes, de la teva banda, de la meva banda. Si quan un es casa
assumeix plenament l’altra persona i tot el que ella porta, ja no es planteja
aquesta qüestió. Si una parella realment és la fusió de dues persones en una
realitat nova i única, ja no hi ha problemes del que és d’un i el que és de
l’altre.
-
Sí home, ara em vindràs amb la teoria
carrinclona de la fusió dels metalls, que quan es barregen deixen de ser el que
són per transformar-se en un nou element. Apa vés!
-
Doncs, mira, m’ho has tret de la boca. És
exactament això el que anava a dir-te, perquè m’ho crec, i a casa nostra
funcionem així.
-
No em voldràs fer creure que si tinguessis
el teu pare malalt, la teva dona en tindria cura com si fos el seu pare.
-
No en dubtis ni un instant. N’estic tan
absolutament segur que ni hi havia pensat, però pots pujar-hi de peus.
L’animada conversa els ha
portat a tocar de la porta de la feina, però el tema els absorbeix tant que
encara estan una bona estona xerrant, saludant d’esma i sense gaire atenció la
resta de companys que van entrant.
-
però és molt fort això que defenses,
perquè d’aquesta manera et carregues sobre les espatlles tota una família, de
la qual només valores potser un membre, que és amb qui et vas casar.
-
I la teva pròpia família, que l’has triada
tu? Que vas triar els teus pares, o bé que has tingut ocasió de triar els teus
germans? És exactament el mateix.
-
Doncs, que no et passi res. Jo amb una família
ja en tinc prou, tu amb dues…
-
És que no en tinc dues, només en tinc una,
com tu, però potser una mica més nombrosa.
El temps ja no dona per més
i no els queda altra solució que entrar a la feina. Però cada u continua donant
voltes a la interessant conversa que han mantingut, cosa no gaire freqüent,
malauradament, entre companys de feina.
Mentre s’aplica de nou a la
feina, el pare es repeteix per a ell mateix, amb un pic de satisfacció que se
li trasllueix a la cara, “és que és la meva mare, la que està malalta!”, mentre
dóna un cop d’ull a la fotografia de la família, que té sobre l’escriptori.
Al vespre, poc abans de
ficar-se al llit, li explica a la seva dona la conversa de la feina.
- es que series un heroi si
fessis tot el que fas per la Maria sense que fos la teva mare. Imagino que el
col·lega no deu haver quedat convençut, però fixa’t que tindria molt més mèrit
que ell cuidés la seva sogra, en el fons i segons diu, una estranya a la seva
família, que no pas tu i jo tinguem cura d’un dels nostres. Perquè pots estar
segur, reietó, que el teu pare també és el meu pare."
Quan l'àvia no sap ni com es diu - Josep Mª Farrés i Mª Rosa Coll
