Que ningú vegi que podríem ser fràgils

"Si no és difícil, no hi ha repte.

Si no hi ha repte, no hi ha plaer"

L'home de bronze

Desenganyem-nos, de jove, un pensa en coses de nens, no té pas consciènica política, no sap de què va.

Comentaris dels companys de classe, és el teu pare, sou família? No i sí, és el meu tiet. Doncs diga-li que al parc de davant de casa s'ha trencat el gronxador, que l'arregli.
El típic aprofitat que per fer-se ell l'interessant et presentava pel teu cognom, "Ei, que és un Farrés!" I tu què tenies al cap? Jocs, llibres, handbol, gronxadors i altres coses, però política no.

El veies als dinars familiars, imposava amb la seva planta; alt i gros, i perquè no dir-ho, amb un nas prominent que el caracteritzava i remarcava encara més la seva ascendència Farrés. Li deies poca cosa, i si t'equivoques, o li dius alguna tontetia? Pensa que és l'Alcalde! Sort que per Sant Esteve passava per casa a dinar, i el senties més proper. No recordo de què es parlava en aquells dinar, sí que recordo, però que escoltava atentament i amb atenció. Tot el que deia era ben interessant!

Un cop plegà, i ja no estava tan ficat en la vida política les coses van canviar, si bé seguies sentint els nostàligics... "Diga-li al teu tiet que torni! Que el que hi ara no val per res!", "Ostres sí que el trobem a faltar, s'hi podria haver estat 20 anys més!". I és aquí on comences a pensar.... ostres, sí que deu haver fet coses importants el Toni, clar, va començar a ser alcalde 5 anys abans que jo nasqués, i quan va acabar en tenia només 15... i aquí comença a canviar la cosa, el pes del cognom i la timidesa es tradueix en orgull, sí, sí, sóc Farrés, i m'agrada

Recordo un dinar familiar, ja cap al final que em va demanar que l'ajudés al despatx, quatre papers i dues factures, cap problema li vaig dir. No hi havia estat mai, i crec que va ser allà, on em vaig adonar de la magnitud del que havia aconesguit, quadres amb dedicatòries, regals d'agraiment, mil i un objectes resultat d'una feina ben feta. Quina llàstima haver nascut tant tard, i no poder haver coincidit i conegut al Toni Alcalde, aquell del qual tot Sabadell en parlava tant i tant bé, del que, en aquells moment en veia l'estima que li tenien.

Durant la Capella Ardent a l'Ajuntament, venient ciutadans, i en identificar-te com a Farrés (sí, segurament pel nas) et donaven les gràcies!! Sí, sí, tal qual. Desconeguts que s'acostaven a tu i et donaven les gràcies pel Toni, alguns fins i tot recordaven escenes que havien viscut amb ell, quan els havia ajudat i com ho havia fet. Ja que no li podien donar a ell, te les donaven a tu. Van ser moments difícils, sens dubte, però la tristesa que sentíem en aquells moments, era altament compensada en l'orgull de veure l'Ajuntament ple de gom a gom, i de veure com la gent cap-cot passava i es mirava el taut amb admiració.
L'aplaudiment espontani de tota la plaça un cop sortia direcció al tanatori, serà un moment que difícilment oblidaré i que exemplifica molt bé el que vam sentir.

Han passat ja dos anys, i malauradament ahir no vaig poder assistir a la inauguració de l'Espai Antoni Farrés al Parc Catalunya. Hi he anat aquest migida, tot sol, amb l'àudio dels discurssos d'ahir i imaginat-m'ho com hauria anat. Segur que, des de dalt, des de la seva estrella, ens mira i ens ho agraeix. Emotives paraules les del seu germà, el meu pare, que no li deuria ser fàcil dir-les. N'estic orgullós.

Cert, no vaig viure la vida política del Toni, però n'estic gaudint els seus resultats i la seva feina, i puc dir que n'estic molt orgullós. Estic orgullós que el meu cognom sigui Farrés!

I a vegades una tonteria

M'encanten aquells dies, que tot i començar amb la rutina de sempre, cafè i torrades, acaben trencant els esquemes, i, qui sap, transformant la teva vida.


Només el temps ens ho dirà.